Aprovecho este medio para felicitar a Luis Carreras Ugarte, que mañana es su cumple. He perdido la cuenta de cuántos le caen, pero me parece que es mejor ignorarlo, por aquello de ver lo rápido que pasa el tiempo "como se es ido e acabado" (o algo así, no recuerdo el famoso poema de Jorge Manrique, que no llegó a tener tanta popularidad como la de Joan Carreras). Bueno majos, me voy pa casa que ya es tarde. Besitos.
Mercedes.
miércoles, 30 de mayo de 2007
Nova foto
Hola a tots:
He pujat una foto "tribal". Encara que no hi son tots els que son ... menos da una piedra, o tanmateix, menys dóna una pedra, o nogensmenys, quien da lo que tiene no está obligado a más.
Apa.
Adéu
He pujat una foto "tribal". Encara que no hi son tots els que son ... menos da una piedra, o tanmateix, menys dóna una pedra, o nogensmenys, quien da lo que tiene no está obligado a más.
Apa.
Adéu
He cambiado las condiciones de acceso
Estimados hermanos:
He cambiado las condiciones de acceso. Ahora pueden entrar sólo los que han sido invitados (o cualquiera que use la cuenta carrerasdelrincon) de manera que los invitados estarán en la lista de contribuyentes del blog, junto a unodenosotros.
Para invitar a alguien, si utilizas la cuenta carrerasdelrincon (que es la del administrador) no tienes más que ir a personalizar; luego a opciones; luego a permisos y allí invitas al que quieres. En el momento en que el otro acepte, ya será un contribuyente de nuestro blog (aunque en ese caso sólo podrá realizar entradas pero no cambiar la plantilla. Eso sólo lo puede hacer el administrador del blog (que es cualquiera que use la cuenta carrerasdelrincon)
En definitiva, en el caso de que seas contribuyente, podrás acceder a nuestro blog de dos maneras:
1) con la cuenta carrerasdelrincon: en este caso eres administrador y puedes hacer lo que quieras (sin pasarse)
2) con la cuenta tuya personal, en la que eres invitado y sólo puedes introducir entradas y comentarios.
Un saludo
¿Quién le pone una foto familiar a la cabecera?
Como sigo teniendo mañana por delante... animo a que el que tenga la foto más reciente de toda la familia al completo la coloque en la cabecera.
Es fácil:
1) clicas en personalizar
2) entras en el cuadro donde pone "el blog de los carreras del rincon" y clicas en editar.
3) clicas en examinar y eliges la foto que pueda estar en la cabecera.
4) Das a guardar y ya tenemos foto de cabecera
Por otra parte, el que tenga las direcciones de correos de los sobrinos puede enviarles un email invitándoles a entrar aquí, para que también ellos colaboren en este blog familiar.
Saludos
Joan
Es fácil:
1) clicas en personalizar
2) entras en el cuadro donde pone "el blog de los carreras del rincon" y clicas en editar.
3) clicas en examinar y eliges la foto que pueda estar en la cabecera.
4) Das a guardar y ya tenemos foto de cabecera
Por otra parte, el que tenga las direcciones de correos de los sobrinos puede enviarles un email invitándoles a entrar aquí, para que también ellos colaboren en este blog familiar.
Saludos
Joan
La vida de John Henry
Professor John Henry
El professor John Henry, que va morir el 8 de maig a l’edat de 68 anys, va ser una de les autoritats mundials en drogues i verins; les seves aparicions freqüents a televisió i ràdio el van fer el toxicòleg més conegut de Gran Bretanya, i després de la seva jubilació el 2004 va continuar treballant com expert en aquest camp, essent requerit per col·laborar arreu del món.
Quan, a setembre de 2004, el líder opositor ucraïnès Viktor Yushchenko, caigué seriosa - i misteriosament - malalt durant la campanya electoral, Henry rebé una fotografia del pacient i immediatament diagnosticà que, donada la característica formació de l’acne, que Yushchenko havia estat enverinat amb dioxina. Això havia estat passat per alt pels doctors que havien examinat Yushchenko a Viena, però un mes més tard van confirmar el diagnòstic.
Henry també va ser requerit com a assessor en els casos més recents de l’abans agent del KGB Alexander Litvinenko i l’entrenador de criquet de Pakistan Bob Woolmer. Era típic d'ell que no volgué cobrar honoraris per aquests serveis.
Com professor de medicina d'accidents i en el tractament d'emmetzinament i sobredosi de drogues,ajudant a salvar les vides de molts pacients. Va ser també assessor honoríficde medicina d'accidents i professor visitant del Radcliffe Infirmary d’Oxford.
John Anthony Henry va néixer a Greenwich l'11 de març de 1939, el més gran delsquatre germans que sobrevisqueren; un cinquè va morir en la infantesa. El seu pare, JohnAloysius Henry, irlandès, va ser metge de capçalera i va treballar al de Club de Futbol Millwall, llegant al seu fill John un interès pel futbol que durà tota la seva vida.En John va estudiar a la St. Joseph Academy, Blackheath, dirigida pel Germans de la Salle, i estudià medicina al King’s Collegue de Londres. Quan era un estudiant de 20 anys, es va fer membre numerari del Opus Dei, comprometent-se a una vida de celibat.
Durant la seva ocupada vida va anar a Missa tots els dies; i tots els dies trobava temps per fer dos estones d'oració o meditació, un al matí i l’altre a la tarda o vespre. Era d'aquesta profunda espiritualitat d’allà on brollava la seva empenta i dedicació pel seu treball, així com la seva contagiosa alegria.
El 1969, mentre era de vacances a Itàlia, Henry va agafar una infecció a la gola que no va ser prou ben tractada, i això el va dur a patir una insuficiènciarenal. Era improbable que pogués viure gaire temps com a pacient de diàlisi i va haver d’abandonar la practica de la medicina durant cinc anys.
Durant aquest període la seva fe es va expressar en un servei alegre a tots aquells que l’envoltaven. Els residents de Netherhall House, la residènciad'estudiants de Hampstead de la qual en va ser el director de 1968 a 1970, van ser molt impressionats pel seu coratge. Encara que sovint esgotat per la seva malaltia, i pel tractament, va estar contínuament disponible per ajudar aquells al voltant d'ell i mai perdé la seva capacitat per gaudir de la vida.
El llavors cap de l’Opus Dei, Monsenyor Josemaria Escrivá (ara San Josemaria), pregàferventment perquè se li trobés un ronyó adequat per un trasplantament.
El 1976, poc després de la mort d'Escrivá, li van trobar un ronyó perfectament compatible i una operació va donar un nou alè de vida a en Henry. Ell sempre cregué que el ronyó li va arribar per intercessió de San Josemaria.
Henry va retornar a la carrera mèdica al Guy’s Hospital. Havent patit com a pacient de diàlisi més de set anys, sempre va exhibir una gran compassió amb tots els pacients que tractava..
El 1982 el van nomenar metge assessor de la Unitat Nacional de Verins al Guy’s Hospital, on va salvar moltes vides, especialment de nens que havien ingerit accidentalment productes potencialment letals. Va investigar com actuen els verins i com se’ls pot contrarestat.
Henry va tenir l'habilitat d’explicar matèries mèdiques complexes en termes simples,i va tenir un coneixement enciclopèdic de drogues i verins. Una història típica d’ell va ser una ocasió en que era a l'espai de reanimació atenent a un pacient que patia d'una sobredosi de drogues. Quan un col·lega li va demanar en Henry perquè l'orina del pacient era de color verd, immediatament va respondre que el pacient havia òbviament pres una droga anomenada Rohypnol. Les proves van demostrar que això era així.
Es va preocupar especialment per la devastació que significaven les drogues il·legals sobre les vides dels joves. Va insistir que el cannabis era quelcom molt més perillós que el simpletabac; que erosiona la voluntat, empenta i dignitat dels que el prenen, destruint la seva personalitat i tenint efectes devastant per la societat.
També explicava com l'èxtasi i les anfetamines podien duu a la mort per hiperpirexia i deshidratació. Va ser un dels primers per advertir que els riscs de l'èxtasi havien estat subestimat; i tal van ser les seves vívides descripcions dels resultats de l’abús de la vida de discotequesque va ser conegut col·loquialment com "Mr E". Va participar com a perit a la investigació sobre la mort de Leah Betts, després de prendre una pastilla d'èxtasi a la festa del seu 18è aniversari el 1995, un cas que va ser molt conegut.
Henri també es va dedicar a treballar amb els mitjans de comunicació, una qualitat rara entre científics del seu calibre, i va ser tingut en molt afecte pels molts periodistes que va ajudar al llarg dels anys.
L'abril passat el ronyó trasplantat d’en Henry va fallar, i va ser ingressat a l’hospital per extreure-l’hi. Semblava que s’estava recuperant bé de l'operació però una setmana més tard va patir una hemorràgia interna que va ser fatal.
El dia de la seva mort va fer una aparició pòstuma com a expert en verins i drogues en un programa de la BBC.
El professor John Henry, que va morir el 8 de maig a l’edat de 68 anys, va ser una de les autoritats mundials en drogues
Quan, a setembre de 2004, el líder opositor ucraïnès Viktor Yushchenko, caigué seriosa - i misteriosament - malalt durant la campanya electoral, Henry rebé una fotografia del pacient i immediatament diagnosticà que, donada la característica formació de l’acne, que Yushchenko havia estat enverinat amb dioxina. Això havia estat passat per alt pels doctors
Henry també va ser requerit com a assessor en els casos més recents de l’abans agent del KGB Alexander Litvinenko i l’entrenador de criquet de Pakistan Bob Woolmer. Era típic d'ell que no volgué cobrar honoraris per aquests serveis.
Com professor de medicina d'accidents i
John Anthony Henry va néixer a Greenwich l'11 de març de 1939, el més gran delsquatre germans que sobrevisqueren; un cinquè va morir en la infantesa. El seu pare, JohnAloysius Henry, irlandès, va ser
Durant la seva ocupada vida va anar a Missa tots els dies; i tots els dies trobava temps per
El 1969, mentre era de vacances a Itàlia, Henry va agafar una infecció a la gola que no va ser prou ben tractada, i això el va dur a patir una insuficiència
Durant aquest període la seva fe es va expressar en un servei alegre a tots aquells que l’envoltaven. Els residents de Netherhall House, la residència
El llavors cap de l’Opus Dei, Monsenyor Josemaria Escrivá (ara San Josemaria), pregàferventment perquè se li trobés un ronyó adequat per un trasplantament.
El 1976, poc després de la mort d'Escrivá, li van trobar un ronyó perfectament compatible i una operació
Henry va retornar a la carrera mèdica
El 1982 el van nomenar metge assessor de la Unitat Nacional de Verins al Guy’s Hospital, on va salvar moltes vides, especialment de nens que havien ingerit accidentalment productes potencialment letals. Va investigar com actuen els verins i com se’ls pot contrarestat.
Henry va tenir l'habilitat d’explicar matèries
Es va preocupar especialment per la devastació que significaven les drogues il·legals sobre les vides dels joves. Va insistir que el cannabis era quelcom molt més perillós que el simpletabac; que erosiona la voluntat, empenta i dignitat dels que el prenen, destruint la seva personalitat i tenint efectes devastant per la societat.
També explicava com l'èxtasi i les anfetamines podien duu a la mort per hiperpirexia i deshidratació. Va ser un dels primers per advertir que els riscs de l'èxtasi havien estat subestimat; i tal van ser les seves vívides descripcions dels resultats de l’abús de la vida de discoteques
Henri també es va dedicar a treballar amb els mitjans de comunicació, una qualitat rara entre científics del seu calibre, i va ser tingut en molt afecte pels molts periodistes que va ajudar al llarg dels anys.
L'abril passat el ronyó trasplantat d’en Henry va fallar, i va ser ingressat a l’hospital per extreure-l’hi. Semblava que s’estava recuperant bé de l'operació
El dia de la seva mort va fer una aparició
El espíritu del blog
Hola de nuevo:
El blog no es un portal.
Quien piensa que por hacer un blog le van a leer está muy equivocado.
Ya nadie tiene tiempo de leer (ni siquiera yo, aunque pueda parecer que me sobra... si no me sobrase, ¿acaso tendría ganas de meterme a bloggero?).
El blog es un canal de comunicación que funciona en la medida en que hay vida e interés.
A mí me gustaría hacer un blog sobre las aceitunas.
Contarle al mundo mi pasión por las aceitunas. Entraría en la red y buscaría algún chalado como yo que amase ese sabroso fruto de la naturaleza. No lo he intentado (no estoy todavía tan loco) pero estoy seguro de que hay blogs de aceituneros apasionados en busca de sus congéneres pasionales.
Y seguro que lo hay de pipas. Y allí también me encontraría a mis anchas.
La red es un mundo maravilloso.
Basta que entren dos o tres personas en tu blog y ya comienzas a tener tu personalidad.
Buscas en google y si tu tarjeta de visita es suficientemente original te encuentras a la primera. Estas el primero del ranking en el buscador. Es el caso de un amigo mío que ha creado un blog llamado tan_gente. Él es el primero de todos los tan_gentes del universo.
Pero tampoco es el afán de sobresalir el que debe animar a un bloggero.
Es el afán de comunicar una experiencia personal a quien también pueda haberla experimentado.
¿Acaso no es éste el principio o el inicio de la amistad? C. S. Lewis cuenta el momento en que conoció a su mejor amigo. Estaban en un college de Inglaterra. Era su compañero de habitación. Pasó de ser camarada a convertirse en amigo en el momento en que supo que también él había leído el libro que cambió su vida... ¡y había sentido también lo mismo que él! En definitiva, Lewis se dio cuenta de que no estaba solo en el mundo.
Hoy tengo tiempo de comunicaros mi experiencia bloggera.
Esta mañana me han cambiado los planes. Debería ir a una convivencia de infantes y llevar en mi coche a los monitores. Pero me han dicho que primero pasan por el Bernabeu y que no hace falta que lleve a los monitores. Así que he ejercitado mi derecho a la objeción de conciencia (que ampara a todo culé en situaciones límite como estas) y llegaré a la hora de comer.
¡Toda una mañana para alimentar mis blogs!
¿qué voy a escribir a mis amigos novios comprometidos en mi blog de cursos prematrimoniales? ¿qué otras consideraciones les haré llegar a los amantes del eros y del agape? ¿qué foto les voy a colocar a los carrerasdelrincon? Con estas y otras preguntas el bloggero vive. Ciertamente tiene la esperanza de que alguien le lea. Pero basta que sea sólo alguien, alguno...
Cuando fui poeta (cuando escribía aquello de "la lluvia cae como una emperatriz"... que nunca supisteis valorar, porque os imaginábais el trompazo que se pega una emperatriz al tropezar en un escalón regio, en vez de quedaros con la esencia de la emperatrivez que puede ser análogamente predicada de la lluvia o del rocío), también escribía con la esperanza de que alguien me leyera. Y ya entonces descubrí y acepté que lo mío no son los bestsellers.
En definitiva. Aquí encontraréis, por lo menos, los residuos mentales de este bloggero que siempre ha estado loco (basta verme en la foto) y quiere seguir estándolo. Espero que unodenosotros también colabore con sus propias locuras (como la de la mona de ayer), porque son estas locuras las que hacen agradable la ordinariez del tiempo ordinario en el que irremediablemente nos encontramos.
Vuesto bloggero apasionado...
martes, 29 de mayo de 2007
Una canción que está barriendo:
Querida familia:
Os transcribo la dirección de una niña rumana que esta barriendo en el mercado.
Espero que os guste
Joan
Suscribirse a:
Entradas (Atom)